La Disposició Transitòria Segona de la LAU de 1994 referida als contractes d’arrendament d’habitatge que es van celebrar amb anterioritat al 9 de maig de 1985 i que estiguessin subsistents al moment de l’entrada en vigor de la LAU de 1994, van continuar regint-se per les normes del text refós de la Llei d’Arrendaments Urbans de 1964 , excepte les modificacions contingudes en la pròpia disposició transitòria; entre altres previsions, l’esmentada transitorietat va establir que a la subrogació per causa de mort al fet que es referia l’article 58 de la LAU 1964 seria aplicable el procediment previst en l’article 16.3 de la LAU de 1994.
La Sala venia entenent que, perquè tingui lloc la subrogació, era imprescindible el compliment dels requisits exigits en l’article 16 de la LAU de 1994, que inclouen la comunicació per escrit de la defunció i de la identitat de la persona que té la voluntat de subrogar-se.
No obstant això, reunida novament en ple, la sala considera que la doctrina anterior resulta excessivament rígida i que no pot ser mantinguda de manera inflexible sense atendre en cada cas a les exigències que imposi la bona fe, principi general del dret que informa el nostre ordenament jurídic.
Per raó de la bona fe, l’efecte extintiu del contracte pot ser un resultat injust quan, malgrat no haver-se dut a terme una notificació formal per escrit, l’arrendador té un coneixement efectiu que s’ha produït la defunció de l’arrendatari i de la voluntat de subrogació de qui té dret a això, atès que el consentiment de l’arrendador no és un requisit per es produeixi la subrogació i que l’exigència de la notificació el que pretén és que l’arrendador tingui coneixement en un termini raonable de l’exercici d’una dret que li afecta. Invocar la falta de notificació per extingir el contracte quan l’arrendador coneix la voluntat de l’exercici del dret de subrogar-se resulta , per tant contrari a la bona fe.
Pot consultar en el nostre Departament Jurídic, truca al 93 337 00 02, o per mail a l’infolh@cpulh.com.